El mon al que pertanyo, el mon neohippie, ha desenvolupat algunes estratègies d’educació força desencaminades: hi ha una tendència a confondre l’educació en llibertat amb deixar que els petits s’autoregulin amb una manca total i absoluta de límits.

Els límits són una estructura necessària per al desenvolupament d’un criteri, un marc on desenvolupar-nos. La manca de límits implica que els menuts es sentin perduts i no tinguin cap mena de referent. Això moltes vegades els porta a la necessitat de cridar l’atenció de maneres molt diverses.

La frustració dels pares, o dels fills?

Part del problema en definir límits és que moltes vegades no comprenem com a límits algunes de les estrategies que fem servir en educar els petits. Els volem estalviar frustració i intervenim quan no toca, i a l’hora, deixem d’intervenir en moments molt necessaris: els límits els marquem tant quan deixem total llibertat quan encara els petits no poden saber amb quin criteri han de funcionar i els marquem també quan intervenim massa. Veiem alguns aspectes on reinterpretem i redefinim aquest concepte de límit:

Psicomotricitat

Un dels primers aspectes on necessitem acompanyar els nostres petits és la motricitat. Quan són bebés, no poden traslladar-se i els hem de dur i carregar, i quan estan aprenent a caminar, tenim el gran desig de veure’ls valer-se per sí sols. Pero moltes vegades interferim abans d’hora en el seu desenvolupament motriu: potser la meva petitona, encara no està preparada per caminar sola, però, l’estic ajudant quan l’agafo per la maneta per ajudar-la?

Si ho faig, possiblament estaré interferint en la seva capacitat per saber fins a on pot o no pot arribar, com mantenir l’equilibri, com organitzar el seu cos a cada passa: pot ser que es frustri al provar-ho i no aconseguir-ho, però també guanyarà i s’empoderarà quan ho aconsegueixi per ella mateixa, perquè el seu cos haurà incorporat totes les estratègies, i estarà preparat.
A la vida no tot ho aconseguim a la primera i, de fet i ha coses que no aconseguim, l’aspecte
psicomotriu es una font d’aprenentatge molt gran en aquest sentit. Posar suplements artificials i interrompre els processos autònoms no ajuda.
Un altre aspecte d’aquest error tan habitual és la tendència a que els espais on juguen els més petits i les joguines que fan servir siguin toves. Potser en la primera infància és molt lògic, però tan bon punt tenen certa capacitat de manipulació, és important que puguin aprendre la diferència entre diferents dureses, materials, etc… de manera que aprendran que han d’anar amb cura i vigilar per no fer-se mal, per no fer-se un cop de cap o xocar o fer mal a algú amb un objecte.
L’experiència és el que fa que evitem fer-nos o fer mal.

Això és ben compatible amb estimular els nens a aconseguir les seves fites, i ajudar-los, i fins i tot encoratjar-los a demanar ajuda quan la necessitin. Però també és cert que cal entendre que de vegades hi ha coses que no ens en sortim, per generar els recursos per la vida adulta. És ben cert que no hi ha una fórmula, que educar és un art. Però cal sempre tenir present que no deixar que els petits s’enfrontin a les dificultats i estalviar-los l’esforç en aquest tipus de situacions anirà en detriment de la seva confiança en ells mateixos i les seves capacitats.

Per aprofundir en aquest aspecte, és molt interessant conèixer el treball de l’Emmi Pikler.

Alimentació

Si be és claríssim que no s’ha d’obligar a menjar els nens, les opcions a escollir
sempre han de ser saludables.

Una estratègia en aquest sentit és donar als menuts a escollir entre dues opcions acceptables: llenties o arròs; menjar menys o més, etc. El que no pot ser és escollir entre llenties i bollicaos, o no menjar i substituir l’àpat per quatre postres làctics.
Si una criatura només ha provat aliments naturals, podrà distingir allò que li senta bé. Quan la seva alimentació està farcida d’aliments amb sucre, edulcorants o saboritzants afegits, perd la capacitat de diferenciar de manera natural el que el seu cos necessita i, com és lógic, reclamarà tots aquells productes que li han generat addició.
En aquest sentit, les papilles ja porten un munt de sucres afegits per anar introduint els nostres infants en tot un mercat de consum i no podrem esperar que tinguin la capacitat de regular la seva alimentació per sí sols quan aquest ha estat el seu referent en la primera infància.

Descans i estimulació

Les pautes horàries són un dels límits més necessaris per les criatures: si no en tenim o les hi canviem sovint (com, per exemple, els caps de setmana) els nens “funcionen” pitjor, se’ls passa l’hora, es “passen de voltes”, estan nerviosos i, com és molt normal, els costa més adormir-se. Al dia següent estaran més irritables i tot serà més difícil per a tothom.

Algunes estratègies per facilitar el descans són ben senzilles en teoria, però necessitem recordar-les perquè ens toca tenir-les ben presents i ben clares:

  • procurar un ambient relaxat
  • anar disminuïnt la llum conforme avança el vespre
  • fer el bany calent a la tarda-nit
  • evitar de totes totes les pantalles
  • introduir rutines com hora del conte abans de dormir

Tot això els ajuda a ser conscients que tenen son, i a entrar en un estat de relaxació que els acompanyarà en aquest impàs.

Això son límits?

Sí, això son límits: una manera d’ajudar-los i ajudar-nos a compartir espais mes tranquils,
alegres i nodridors. Una forma clara d’evitar estrés i baralles. Un nen sobrepassat de sucre i son es molt irritable… com nosaltres.