Vivim en una societat que ens grava a foc que no som suficients, que no som vàlids, i que ens fa molt difícil estimar-nos, i estimar el nostre cos.
Fa poc una noia va venir a fer-se un massatge. 28 anys, una mirada preciosa (imagino que el somriure també, amb la mascareta no es veu però s’intueix). Li pregunto on li fa mal, si té alguna lesió, i li explico que la deixo un moment mentre es treu la roba i s’estira a la camilla…
M’he de despullar?
Bé, et deixes posades les calcetes i t’aniré tapant perquè no tinguis fred, però sí. Si no, no puc fer el massatge amb oli.
Em fa vergonya, estic acomplexada del meu cos.
Tranquil·la que jo també. De fet, crec que tots ho estem. No pateixis.
Molt sorpresa, em mira i em diu: “Però si tú tens un cos fantàstic!”
Per mi va ser un cop espectacular, perquè sé que el meu cos no encaixa amb allò que socialment s’entén per un cos bonic.
Sempre he cregut que ens fixem en tot allò que ens agrada dels altres segons els gustos més acceptats socialment. Potser algú es fixarà en els meus ulls, i jo em fixaré en la figura d’una altra… i segurament aquell altre voldria els cabells del seu amic… Però no m’havia plantejat que algú pugui admirar en algú allò que no està dintre dels paràmetres socials i que personalment ni acceptes, ni t’agrada. Allò que ens han fet creure que no és bonic… Però hem de desaprendre-ho. Hi ha bellesa i els ulls han d’aprendre a veure-la, també en nosaltres mateixes.