Només quan la ment es nega a fluir
Nisargadatta Maharaj
amb la vida i s’estanca a la vora,
es converteix en un problema.
Fluir amb la vida vol dir:
Acceptació del que arriba.
Deixar anar el que se’n va.
És fàcil aïllar-se del soroll del món, de la voràgine del dia a dia, si vivim apartats, ja sigui en un ashram a l’Índia o en una masia a la muntanya. En soledat, conservar la pau interna i evitar l’estres extern és molt més senzill quan tot al teu voltant t’empeny en la direcció meditativa, és a dir, quan l’ambient convida a romandre en calma, a connectar amb la pròpia essència.
El que és difícil és mantenir aquest estat quan tornem al nostre lloc habitual de treball, convivint amb la família, havent de viure en aquesta societat on estem obligats a generar certs ingressos per tal de sostenir les despeses i a moure’ns en entorns plens d’estímuls. Aquí comença el veritable repte.
Què és i què no és la meditació
La meditació es una bona manera de desenvolupar eines psico-emocionals per a poder gestionar millor tot això que ens passa mentre som vius. Meditar ens ajuda a ser flexibles mentalment. Contrariament a la creença que meditar consisteix en “deixar la ment en blanc”, la meditació és una pràctica per a relaxar el sistema nerviós, de forma que millora la nostra capacitat de gestionar tot el que ens succeeix.
Per això, la pràctica de la meditació no pot limitar-se a seure al zafu durant una estona de tant en tant. Això no és meditar. I, el més impotant, això no permet gaudir enterament del camí ni dels seus beneficis.
Tampoc es tracta de tenir “l’equipament perfecte”, ni de posar en la meditació espectatives impossibles.
Pensem que si acabéssim de meditar prou o féssim prou exercici o mengéssim el menjar perfecte, tot seria perfecte. Però des del punt de vista d’algú que està despert, això es la mort. Buscar seguretat o perfecció, alegrar-se de sentir-se confirmat i sencer, autocontingut i còmode, és algun tipus de mort.
Pema Chödrön
No permet l’aire fresc. No hi ha espai perquè alguna cosa entri i interrompi tot això. Estem matant el moment controlant la nostra experiència. Fer això és preparar-nos per al fracàs , perquè tard o d’hora, tindrem una experiència que no controlarem: la nostra casa es cremarà, algú que estimem morirà, descobrirem que tenim càncer, un maó cau del cel i ens colpeja el cap, algú ens vessarà suc de
tomàquet per sobre del nostre vestit blanc, o arribarem al nostre restaurant preferit i descobrirem que ningú havia previst que set-centes persones es presenten a dinar.
Meditar és portar pau a la nostra vida diària
La pràctica de la meditació aporta una certa pau mental, no tant perquè no ens passa res, sinó perquè tenim eines per a viure allò que ens passa de manera més centrada.
La meditació millora la confiança, cosa que vol dir que entenem que la vida no sempre serà com volem,
entenem que algunes coses ens faran sortir del nostre centre i ens desequilibraran. Meditar ens ajudarà a poder tornar al nostre centre d’una manera més ràpida i eficaç. I, entre altres coses, quan succeeixin tota mena de fets en la nostra vida, tindrem recursos suficients per fer-hi front, i més claredat, i possiblement millors relacions amb persones amb les què realment podrem comptar. Aquesta és la calma que la meditació ens brinda davant la incertesa de la vida.
L’únic permanent és el canvi
La clau de la meditació consisteix en seguir explorant i no fer fiança, fins i tot quan descobrim
que alguna cosa no és el que pensàvem. Veritablement, aquest serà el descobriment una vegada, i una altra… i una altra: res és com inicialment pensàvem.
El món, la gent, les emocions sempre estan en transició. Res no és exactament com esperàvem, si més no, en general, res no és com imaginàvem.
Quan al nostre voltant tot es desmunti, podrem entendre que estem davant d’una mena de prova i també una mena de curació. Podrem entendre que cal superar aquest moment o superar aquest problema i encarar-ho amb enteresa. Tot i que, la veritat, a la vida, tot està en costant canvi. Els problemes es solucionen i es multipliquen, les relacions es munten i es desmunten, i després es tornen a unir i es tornen a separar. És així mateix. Cal deixar espai perquè tot això passi, cal deixar “aire fresc”:
espai per al dol, per l’alleujament, per la misèria , per l’alegria…
Cal sempre tornar al centre, de forma que no ens sentim atrapats i podem obrir el cor i la ment més enllà de l’emoció del moment. És un estat molt tendre, obert i tranquil. La incertesa passa a ser la nostra aliada, justament perquè res és permanent. Podrem mantenir la calma enmig del caos; podrem deixar de sentir pànic davant d’allò imprevist o desconegut. Aquest és el camí espiritual.
Pots llegir més sobre la pràctica de la meditació en aquests altres articles.
