Conte popular Hindú

Adaptació de R. Lampis, 1997

Temps era temps, en una època en què l’ésser humà era particularment “immadur”, els déus van decidir llevar-li el coneixement, una qualitat que li proporcionava grans poders, però que emprava malament. Aleshores, els déus es van reunir per decidir en quin lloc de la Terra l’amagarien.

Amaguem-lo dins la selva més fosca i profunda -va proposar un déu-, així els homes no el trobaran mai.

No funcionaria! -va replicar un altre- , tard o d’hora, algú obrirà un camí nou en aquesta selva i el trobarà. Jo proposo posar-lo en el cim de la muntanya més alta: allà estarà segur.

I ara, què dius! – va exclamar un altre déu -. Sempre hi haurà algú que aconseguirà escalar la muntanya més alta. Posem el coneixement al fons del mar; allà estarà ben segur.

Però els altres déus dubtaven de la seguretat d’aquests indrets i en van proposar uns altres, i
així va tenir lloc una animada discussió en la qual cadascú defensava la seva proposta, fins que
va arribar un moment en què el cap dels déus, l’omniscient, hi va intervenir per primer cop:

Hem de llevar el coneixement a l’ésser humà, perquè encara no està preparat per usar-lo amb saviesa. Desitjarà tant trobar-lo que anirà per tot el mon conquerint els cims mes inabastables i les profunditats mes fosques. Però aquestes conquestes no seran suficients per aconseguir la saviesa, perquè aquell que busca la veritat en l’exterior no demostra el seu valor. Per tant , l’amagarem en un lloc on caldrà molt de valor per accedir-hi: dins ell mateix.

Però deixarem la tanca sempre oberta. Així l’ésser humà podrà accedir al coneixement mitjançant la mateixa acció que el manté en vida: la respiració.

I així va ser com va anar.